dijous, 8 de maig de 2014

CANÇÓ DESPRÉS DE LA PLUJA

Aquest poema pertany al poemari “Imitació del foc”, escrit per Bartomeu Rosselló-Pòrcel i publicat l'any 1938, pòstumament.

Imitació del foc” és un recull de poemes que simbolitza la presència de la vida dels altres, que van girant entorn a ell aparentant felicitat per tal d'oblidar que en algun moment aquestes vides s'apagaran i moriran només deixant el record. En aquest, el foc és una metàfora de la vida.

Aquest poema, dedicat al seu amic Salvador Espriu, tracta sobre un dia després d'haver plogut. Descriu el paisatge que es veu i animals com l'escarabat i el cargol. A la tercera estrofa parla del cel, explica com els núvols van desapareixent i la llum i la calor que es pot apreciar del sol.

És una cançó que parla de la pluja. Aquesta simbolitza la foscor, però després surt el sol, que significa la vida. Hi ha referències clares de la tradició popular amb reproducció de fragments de cançó.

El poema està format per cinc estrofes de versos anisosil·làbics de quatre, cinc, sis, set i vuit síl·labes amb rima consonant i assonant d'art menor (a-ab/--b-/-b-b/ccddee/aaabab).
Té un esquema circular: comença a la primera quarteta dient “no ballis amb la calitja” i acaba l'últim vers del poema: “Ai! Que es menja la calitja”.

Com a figures retòriques trobem al primer vers una personificació i al tercer i quart també. Al vers 4 de la quarta estrofa hi ha una enumeració i al vers 5 una antítesi entre apagar i encendre. A l'última estrofa hi ha una anàfora de “El sol és aquí” i hi ha el·lipsis per donar rapidesa al poema.

Rosselló-Pòrcel ens vol transmetre que, tot i que un dia de pluja no surtis pel mal temps, sempre acabarà sortint el sol i podràs viure la vida. Aquesta cançó va dirigida als nens i nenes ja que parla amb una tonalitat molt normal i no hi ha paraules complicades. Utilitza un llenguatge simple i entenedor perquè la gent la pugui aprendre fàcilment.


ESPATLLA

Aquest poema pertany al poemari “Quaderns de sonets” de 1934, escrit per Bartomeu Rosselló-Pòrcel. El poemari consta d'11 sonets de versos heptasíl·labs, octosíl·labs, decasíl·labs i alexandrins.

El poema és un sonet que consta de dues quartetes (abba-cdcd) i dues tercetes (efg-gef) de versos octosíl·labs amb rima consonant d'art menor. La primera quarteta té rima creuada i la segona rima encadenada.

A la primera estrofa, el jo poètic presenta un paisatge de contrastos on hi ha una dona nua situada davant d'un mirall i està d'esquena. Al primer vers hi ha una antítesi entre blanc i negre, al segon vers hi ha una personificació (“mirall boig”) i al quart una altra (“neu del flanc”) per referir-se al front, i a l'últim vers hi ha una metàfora de la pell de la dona (“neu del flanc”).
A la segona estrofa es comparen el tacte de la roba amb la seva pell. Aquesta estrofa són dues preguntes retòriques. A la primera hi ha una comparació i en l'inici de les dues hi ha un paral·lelisme.
La primera terceta, el jo poètic mira la imatge de l'espatlla de la dona, i diu que encara que l'entorn sigui ruïnós, està en una contemplació divina. Podem deduir també que la relació entre la dona i qui la mira es limitarà a la mirada. D'aquí “l'èxtasi estèril”.

I l'última terceta, el poeta torna a esmentar la incapacitat expressiva de la bellesa de la dona que observa. Al primer i segon vers hi ha una personificació.

dimarts, 6 de maig de 2014

L'ESCOLA MALLORQUINA


L'Escola Mallorquina fou un moviment cultural illenc, sense consciència i voluntat de formar un grup homogeni; el que uneix tot el grup d'escriptors que en formen part és el seu origen geogràfic. 
El període de vigència d'aquest corrent es pot siturar entre 1900 i 1950, aproximadament. Té vinculacions amb el Romanticisme, Costumisme, Naturalisme, Modernisme i Noucentisme.

Els principals exponents d'aquest grup són Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver i Joan  Alcover.

 Característiques:

-Poesia interessada en l'ordre, la claredat i la contenció.

-Gust per la forma i per la llengua.

-Propensió al mite.

-To expressiu: contingut, amb serenitat i harmonia, (proper al noucentisme).

-Temàtica: el paisatge es converteix en tema i en sentiment. És el que anomenaven “el sentiment del paisatge”. Hi ha una utilització del paisatge com a símbol.

-Rebuig de moltes actituds i ideologies del Modernisme. Rebutjaven tot el que trencava amb les convencions socials, l'anarquisme, el caos, el desordre...



diumenge, 4 de maig de 2014

Pont del vespre

Aquest poema pertany a " Imitació del foc", escrit per Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aquest autor tot i morir molt jove ens va deixar molta obra literària. Aquest autor va estudia a diferents llocs, i un d'aquests va ser Madrid, on va escriure aquest poema el 1936.

 "Imitació del foc" està format per 30 poemes, en aquestes obres predominen l'hermetisme i el simbolisme. Aquesta obra és la que li dóna el màxim reconeixement.

Aquest poema esta compost per quatre estrofes, dos quartets i dos dístics, a la última estrofa hi ha un salt. Els versos són anisosil·làbics, amb rima assonant i tres versos blancs .

El poema està encapçalat per un lema d'Apollinaire, que pertany al poema “Vendémiaire”, del llibre Alcools (1913): “Les feux rouges des ponts...”.

Aquest poema ens descriu una ciutat a l'albada, ho sabem perquè diu que la nit és alta. A la primera estrofa en descriu els carrers d'una ciutat. A la segona estrofa en descriu els diferents edificis que hi ha al voltant, i també apareixen mencionades dues noies. A la tercera estrofa ens parla de bandits. I a l'última estrofa ens explica la sortida del sol, ja que ens diu que la lluna i el sol ballen, perquè ens explica el moment en que la lluna marxa i surt el sol "amb una mossa d'estampa".

En aquest poema he trobat vàries personificacions, en el primer vers que diu que la nit s'abraça amb ell i a l'última estrofa que diu que la lluna i els sol ballen. També trobem diferents encadenaments, al vers 1 i 2, el 6 i 7, el 9 i 10 i el 12 i 13. I una metàfora a "una mossa estampa", referint-se a la ciutat.

Com a conclusió podem dir que trobem semblances entre el poema “Vendémiaire” i el de "Pont del vespre" perquè els dos estan escrits en primera persona i els dos descriuen una alba, però en el de l'autor francès es pot identificar la ciutat, en canvi al de Rosselló-Pòrcel no.
          

Sonet Marí

Aquest poema pertany a " Quadern de sonets", escrit per Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aquest autor tot i morir molt jove ens va deixar molta obra literària. Rosselló-Pòrcel va fer un creuer pel Mediterrani, juntament amb altres escriptors com Salvador Espriu, el seu gran amic.

Precisament aquest poema el va escriure duran el creuer l'any 1933, quan estava entre Malta i Alexandria. A més aquest poema esta dedicat a Salvador Espriu.

 Aquest poema esta compost per un sonet, és a dir, dos quartets i dos tercets amb rima consonant ABAB-ABAB-CDC-CDC, encadenada.

 El poema ens descriu un paisatge, aquest paisatge està "neguitós, intranquil", ja que ens el descriu amb paraules força negatives com amargor, tremola, esclat, lluita... El paisatge esta format per un mar envoltat de boira i el vent que mou l'aigua.

Parla sobre l'art per l'art, escriure poesia per la bellesa.

 Al llarg del poema trobem un sentiment de solitud, de melancolia, per tant el poeta es mostra reflexiu. Vinculat a aquest sentiment també es planteja a on acaba el mar. I a l'última estrofa es veu una visó més positiva, ja que compara el futur amb àngels cantant.

 En aquest poema hi ha dues preguntes retòriques que corresponen a les dues últimes estrofes senceres, que remarquen aquest pensament reflexiu. També trobem l'allunyament del paisatge marí, expressat amb metàfores sincrètiques: "Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava". Hi ha una anàfora a les dues últimes estrofes i un paral·lelisme també en aquestes, ja que les dues estrofes comencen amb qui i fan una pregunta amb futur. També trobem metàfores com "Esclat d'espases d'argent", referint-se a les onades, o "l'esclava teulada", referint-se al mar, entre d'altres.

Com a conclusió podem dir que en el fons reflecteix el poder de la literatura;la capacitat dels mots per denotar tot el moviment de la natura.

Leda

Aquest poema està escrit per Bartomeu Roselló-Porcel. Ell neix el 1913, està conisderat un escriptor de la generació sacrificada.coneixara a altres escriptors com Carles Riva, Salvador Espriu i Joan Vinyoli. Va ser victima d'una tuberculosi i el 1938 mor.

Aquest poema pertany a “Quadern de Sonets” publicat l'any 1934. Aquest consta de onze sonets de versos heptasíl.labs, octosil.labs, decasil.labs i alexandrins.

El tema principal d'aquest es una inspiració que fa el poeta del mite clàssic de Leda. Segons el mite hi ha una trobada entre Leda i el cigne.

Com ja hem dit aquest poema és un sonet, compost per dos quartets i dos tercets. Són heptasíl.labs de versos blancs i d'art menor. Hi ha rima assonant en els tercets i el segon quartet.

En el primer quartet ens descriu l'aigua. Aquesta està tranquila tot i que hi ha un lleuger moviment d'aire. En el segon quartet ens parla d'un refex on hi ha una ombra. En aquesta s'insinua el moment en què Leda i el cigne es troben. I s'estan amagant. En el primer tercet veiem un negit per marxar corren i no ser vistos per a ningú i així no els descobreixin. En aquest trobem un encadenament entre el primer vers i continua al segon. I finalment en el segon terct fa una descripció de l'escenaen general.

Com a conclusió, podem dir que aquest poema està relacionat amb el mite de Leda. En aquest cas Roselló-Porcel no explica el mite sinó la sensació que produeix . Altres autors com Rubén Dario i Josep Carner també han escrit sobre aquest mite de Leda però en el seu cas l'han descrit.



Indecisa, rara, nova

Aquest poema està escrit per Bartomeu Roselló-Porcel. Ell neix el 1913, està conisderat un escriptor de la generació sacrificada.coneixara a altres escriptors com Carles Riva, Salvador Espriu i Joan Vinyoli. Va ser víctima d'una tuberculosi i el 1938 mor.

Aquest poema pertany a “Imitació del foc” publicat l'any 1938. Aquest consta de trenta poemes dels quals 3 són sonets i la resta versos blancs o veros lliures. I sovint la forma del poema sól fer d'efecte mirall del contingut, per infulències avanguardistes

El tema principal d'aquest poema és la ballesa d'una dama que ens la presenta com una rosa. El poema va encapçalat per un lema de Paul Éluard

Està compost per cinc estrofes, dos tercets i tres apariats. Hi ha una rima assonant en el primer apariat i el darrer tercet.

Principalment parla de la indesició que té al veure la dama. Al primer vers es veu un encadenament. També ens parla d'una festa del poble al tercer vers, hi ha una personificació en la llum.I ens torna a repetir que està indecis davant aquesta dama i no sabrà com actuar i si serà aquella la dama, això ho fa mitgançant una pregunta retòrica. I al passar tota la nit encara no s'atrebeix a dir-li res. El recurs del diàleg ens remet a la poesia popular.


Podem dir que aquest poema té el lema que fa servir Paul Éluard de “Tant de rêves en l'aire” i és molt referent en les trajectoria de Bartomeu Roselló-Porcel

Com a conclució, podem dir que aquest poema té relació amb el cançoner popular per l'associaicóde bellesa-rosa-dona.


dissabte, 3 de maig de 2014

HISTÒRIA DEL SOLDAT

Aquest poema és escrit per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, autor que va nèixer a Palma de Mallorca al 1913 i va morir al 1938. Va ser un poeta i traductor mallorquí. Pertany a Imitació del foc (1938)


El tema d’aquest poema són els amors d’un soldat.
El poema li dedica al seu amic Ramon Nadal

És un poema format per cinc estrofes, de quatre, vuit, onze, tres i quatre versos. Són versos anisosil·làbics. A la primera estrofa trobem la tornada, ques es repeteix a l'última estrofa. Hi ha veros hexasíl·labs, pentasíl·labs, heptasíl·labs i tetrasíl·labs. La rima és lliure. Hi ha una rima assonant distribuïda de forma molt irregular.

En la primera estrofa ens situa en el lloc de l’acció
En la segona estrofa ens explica el que fa normalment, és a dir, s’enamora cada dia d’una noia.
En la tercera estrofa, es troba al diumenge el matí, després de passar la nit amb noies diferents i ell ha de marxar perque no el trobin els marirts de les noies. 
En la quarta estrofa esmenta diversos llocs que son on aquest espera conèixer altres noies.
En l’última estrofa diu que espera trobar-ne noies diferents per divertir-se.

Com a figures retòriques trobem una personificació al vers 2 “quan neixia la Primavera”, repetició als versos 3, 29 “Ai-do, ai-do”, enumeració al vers 5 i 7 “La tarda del dissabte- La nit del diumenge”, antítesis al vers 7-14 “La nit del diumenge – el diumenge de matí”, paral·lelisme als versos 19 i 20 “Avui ja no és avui. Ahir no era ahir...” anàfora al vers 24 i 25 “Camins d’Igualada, camins de Fraga” entre d’altres.

És una quarteta que serveix de cloenda i referma la idea que aquests amors del soldar es donen pel maig (quan és l’Ascensió). 
Els dos primers versos de l’estrofa són un refrany.

Tot el poema el podem considerar neopopular i propi de les rondaller i els contes. Incorpora fins i tot alguns sintagmes que denoten música i sonoritat.

SONET FÀCIL A UN AMIC DE BELLA CONVERSA

Aquest poema és escrit per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, autor que va nèixer a Palma de Mallorca al 1913 i va morir al 1938. Va ser un poeta i traductor mallorquí. Pertany al “Quadern de sonets” (1934)


El tema d’aquest poema és la creació i la funció que tenen o poden tenir els mots.

Com podem veure és un sonet que consta de quatre estrofes, les dues primeres de quatre versos i les dues últimes de tres versos. El títol també ens diuque és un sonet.
Es un sonet de rima consonant, creuada: ABBA, ABBA, BAB, BAB amb vuit sil·labes cada vers.

En la primera estrofa suposadament Rosselló-Pòrcel diu que parla per parlar ja que les seves paraules no tenen sentit.
En la segona estrofa explica que les paraules fugen com el vent, però que sembla com si tornin a poc a poc.
En la tercera estrofa expressa que vol aconseguir una cosa, ja que té alguna idea.
En l’última estrofa diu que ha aconseguit la idea que tenia pensada després de donar-li voltes a les paraules.

Podríem dir que aquest poema mostra les dificultts que tenia el poeta a l’hora de crear una poesía.

Com a figures retòriques trobem l’oxímoron (que consisteix a associar dues paraules de significat diferent). Aquest el trobem al vers 4 “goig i turment” i al vers 7 “ seny i excés”. També hi ha metonímia, encadenaments (4-5, 7-8, 12-13), hipérbaton /primera i última estrofa).

NOÇA

Bartomeu Roselló-Pòrcel  va néixer a Mallorca el 1913 i va morir a El Brull el 1938, víctima d’una tuberculosis.
Així doncs, la seva carrera literària va ser curta però intenta, per això es considerat un dels escriptors de la ‘Generació Sacrificada’’

Aquest poema pertany al ‘Quadern de sonets’ de 1934.

Pel que fa la seva estructura estem parlant de sis estrofes: 2 quartets i 4 apartiats combinats els blancs i de rima assonant ( -a-a).

Abans de res explicarem el títol d’aquest poema. Noça no només té a veure amb una celebració, sinó que també és una beguda típica de Mallorca.
En la primera estrofa el poema ens endinsa en una celebració. Com podem veure té un inici que remet al folclore, a la tradició.
En la segona estrofa es parla de la Nostra Dona de la Grada, una catedral de Mallorca. Per tant en aquesta part hi podem veure l’adoració que sent Roselló-Pòrcel per la seva terra tot i que es trobi en terres catalanes.
En la tercera estrofa ens situa a l’alcora, l’espai on s’haurà de consumar l’enllaç. En aquesta part hi podem veure un aire feixuc.
En les dues últimes estrofes hi trobem un contrast ja que tot allò que semblava una gran celebració acaba tenint un trist final.Sembla ser, que el nuvi cau desmaiat i pel color del seu semblant, fins i tot podem pensar, que mor.

Respecte a figures retòriques hi trobem una anàfora en el primers vers ( toquen, toquen), a l’inici de la quarta estrofa una personificació (el rellotge parla) i a l’últim vers del poema una comparació ( més blanc que la porcellana) i també hi ha un hiperbatón al 2n apariat.

En general podem dir que durant tot el poema es juga una mica amb l’humor, tot és una gran antítesi i un joc poètic per infringir la lògica de la realitat. 

BROLLADOR

Bartomeu Roselló-Pòrcel va nèixer a Mallorca el 1913 i va morir a El Brull el 1938, víctima d'una tuberculosis.
Així doncs com podem veure la seva carrera artística va ser curta però intensa per això és considerat un escriptor de la ''Generació sacrificada''

Aquest poema pertany al '' Quadern de sonets'' de 1934

Pel que fa la seva estructura estem parlant d'un sonet de versos heptasíl.labs de rima asonant i versos blancs.
El tema del poema ens suggereix  la descripció d'una font formada pel rostre d'un àngel.Així doncs de la boca d'aquest angel en surt l'aigua de la font. 

Respecte a recursos lingüístics  hi trobem;
Una antítesis en el segons vers( Flames d’aigua), dues preguntes retòriques a l’inici de la segona estrofa. A l’inici de la tercera estrofa trobem també una personificació ( perla viva) i també una asíndeton.
I a l’últim vers del poema trobem una personificació ( agonia de les aures)

Recordem que aquest poema compara un brollador d’aigua amb el curs de la vida. Per tant podem dir que tot el poema en conjunt és una metàfora. 

DANSA DE LA MORT


Aquest poema pertany al tercer llibre de poemes de Bartumeu Rosselló-Pèrcel al d'"Imitació del foc", publicat al 1938.

En aquest poema apareix de forma dialogada una conversa entre la mort d'aquella persona que s'ha d'emportar. Té una lliçó moral davant l'apropament a la mort i la capacitat del receptor d'invitar al plaer i a l'aventura de l'existència mentre perduri. Els dos últims versos mostren la rapidesa amb què arriba la mort i es veuen obligats a abandonar la seva vida.

És un poema que fa referència a les ànimes dels qui estan cridats a morir, on s'expressa algun plaer terrenal. El poeta mostra al protagonista, com si fos estranger i veiés tots aquests plaers terrenals i no pogués gaudir-los. Aquest seria el preu a pagar.

És un poema de versos anisosil·làbics (diferent número de síl·labes). Està format per tres apariats i una quarteta. Presenta l'esquema mètric següent (aa----b-ab).

En aquest poema apareixen un seguit de figures retòriques com la metàfora (v.1) "Esclaves del jorn" o "servent..." per la mort (penúltim vers), també trobem una enumeració (v.4/5) "cambres de l'oest, amors, drames i vaixells" i trobem una exclamació de sorpresa davant la immediatesa de la fi. També cal destacar el diàleg que apareix en les dues últimes estrofes.

Aquest poema mostra la rapidesa en que la mort ens visita sense previ avís i ens fa deixar el que tenim a mitjes per endur-se'ns.

INICI DE CAMPANA


Aquest poema forma part del llibre Quartet de Sonets publicat al 1934 de Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

En aquest poema s'identifica com el jo poètic, la part més interna del poeta en la realitat canviant ja que tot flueix. Destaca l'efímer, tot allò que ara té lloc es converteix en passat sense adonar-nos-en. Com una cosa llunyana de sobte es converteix en una cosa passada.

L'esquema mètric d'aquest poema és (aaaababa---a-a). És un sonet sense separació gràfica amb catorze versos hexasíl·labs d'art menor. Hi predomina la rima assonant amb quatre versos blancs.

En aquest poema apareixen diferents elements com la sinalefa (v.7/11) "Vincla-i" "argina-i" o també trobem elisions (v.2/14) "entre-els" "girant-me-adesiara" i algun recurs retòric com la metàfora "or trèmul en punxes--> blant" o un encadenament (v.9/10).

Aquest poema s'inicia amb el so d'una campana que anuncia l'acabament del dia i la referència a l'efímer, al pas del temps. Podem situar-nos al capvespre amb una metàfora "fora porta de tarda" o "la pols dels blats apaga un or trèmul" que simbolitza el color del blat amb els últims raigs de sol del dia (v.3/4/5). També trobem una personificacions "apaga (v.3) perquè és una acció d'una persona i "l'àmbit... perdura comiats" (v.7/8).

Descriu un paisatge solitari que cada cop es fa més fosc o apareix la figura del poeta que torna tard a casa i va veient els últims raigs de llum en l'horitzó al acabar el dia. És una associació o imatge de la solitud del poeta, en tant que creador enmig de la societat (no sempre comprensiva amb ell).

dijous, 1 de maig de 2014

L'obra poètica de Rosselló-Pòrcel

"Nou poemes" és el primer recull de l'autor: Es publica el 1933 i constitueix un plec de nou poemes  heterogenis aparentment però que, amb una atenció més acurada, pot ser interpretat com tot un viatge iniciàtic. No en va, el primer poema havia estat publicat prèviament a la revista mallorquina "La nostra terra". Bartomeu Rosselló-Pòrcel surt, doncs, de la seva terra fins arribar a Barcelona (l'últim poema del recull sobre l'Ateneu barceloní).

Un any després publica "Quadern de sonets". Conté onze poemes d'aquesta forma estròfica clàssica. Hi apareixen clares referències a la poètica del Barroc; algunes influències del surrealisme i de la Generación del 27, a banda d'una gran simbologia postsimbolista.

I, per últim, el 1938 i pòstumament, surt publicat "Imitació del foc", dedicat a Salvador Espriu. Aquesta obra inclou trenta poemes distribuïts en tres apartats: "Fira encesa", "Rosa secreta" i "Arbre de flames", i és la consolidació d'una poètica que es manifesta en la diversitat estilística i de models -que va de la cançó popular al barroquisme de Góngora o Vicenç Garcia, de l'avantguardisme de l'època de la Primera Guerra Mundial al postsimbolisme de Carner, Riba, Paul Valéry o Rilke...- uns trets que ja havia mostrat en els poemaris anteriors, però encara de forma incipient.
Es considera que els dos primers reculls van ser un laboratori d'assaig i que "Imitació del foc" ja és una obra articulada més enllà dels assajos tècnics.

dimarts, 29 d’abril de 2014

BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL

Bartomeu Rosselló-Pòrcel és un dels poetes de l'anomenada "generació sacrificada": aquell grup d'intel·lectuals, molts d'ells escriptors, que veuen estroncada la seva carrera literària en iniciar-se la guerra civil, el 1936. En el cas de Rosselló-Pòrcel, -igual que passarà amb Màrius Torres- a la problemàtica del conflicte s'hi ha d'afegir la pròpia mort. Amb només vint-i-cinc anys mor víctima d'una tuberculosi.

L'obra poètica d'aquest autor mallorquí és poc extensa però molt intensa. És difícil d'atorgar-li qualificatius perquè constitueix un amalgama d'influències que va saber posar al servei de la creació poètica. Podem dir que Rosselló-Pòrcel havia emprès un camí que va quedar definitivament interromput. I que malgrat aquest curt trajecte, el fruit que ens n'ha quedat és d'una complexitat i riquesa considerables.

Sebastià P. Arrom en un article a "Reduccions", el qualifica de "poeta aprenent on ressonen tantes veus, les provatures i els exercicis d'estil. (...) És el mite que ens refà de la derrota", referint-se al fet que nombrosos escriptors de postguerra l'han tingut de clar referent. En el mateix text es diu que "si no suggereix el paradís, proposa un apilotament en brut de la tradició".

L'autor que treballem aquest any té trets surrealistes a voltes; és fidel en alguns aspectes o temes a la poesia de l'anomenada "escola mallorquina"; es pot qualificar de neopopular especialment per recuperar temes i autors del Barroc; i, per últim, hi ha qui el veu un postsimbolista (o clar aspirant a ser englobat en aquest farcell de poetes).

Sigui com sigui, alguns crítics han subratllat el talent de la seva curta producció afirmant que la seva obra és només un preludi dels versos que no va escriure mai.


dimecres, 26 de març de 2014

Salvador Espriu i el teatre de postguerra


La repressió cultural durant la dictadura no afecta per igual a totes les formes de transmissió :
   
    - Teatre:  sofreix una opressió específica per la seva dimensió pública, que fa que es prohibeixin les representacions.

   - Assaig i poesia: en alguns casos s'escapa de la repressió per ser un gènere minoritari.
   
   - Prosa: intervenció dels censors, per culpa de les censures les obres resultants s'han convertit en un producte molt diferent del que l'autor havia escrit.

 Primers anys de la postguerra:
   
    - Es prohibeix totalment representar obres en català.
    
    - Es prohibeix la representació d'obres castellanes d'ideologia progressista com Valle-Inclán, García Lorca i Max Aub.
    - Prohibició d'autors progressistes de fora com Bertolt Brecht (llegit per Salvador Espriu) i Eugène Ionesco.
   
    - La censura decideix quins autors són representables.

    - Existeix un teatre oficial (permés pel règim):  
            - Teatre banal
            - Ofereix comèdies de costums
            - Visió folklòrica i esbiaixada de la realitat tan catalana com espanyola
            - No reflecteix la societat
            - Producte artificiós i eina de propaganda dels govern franquista

Des del final de la Guerra Civil al 1946.
   
    - Es redueix la presencia del teatre català als escenaris. Clàssiques representacions nadalenques.

     - Finals del 1946 s'autoritzen les primeres representacions teatrals en català. Aquestes estaran força vigilades pels censors (assajos i funcions) i només arriba a les grans ciutats.

Primers autors autoritzats pel règim:
   
  - Autors costumistes i populars: Frederic Soler Pitarra, Josep Maria de Segarra, Àngel Guimerà i Santiago Rusiñol.

   - No tota la producció és autoritzada per ser representada. Només s'accepten les obres inofensives, que entretinguin i no critiquin a la dictadura.

   - Autors menys clàssics i populars: Frederic Roda, Joan Oliver i Carles Soldevila. Al anys 40 es van fer les primeres representacions.

Neix el teatre independent: són petites companyies, majoritàriament d'aficionats, que pretenen oferir un teatre de qualitat que sigui una alternativa al teatre oficial.
   
    - A Catalunya aquestes companyies trenquen amb la censura.

    -  Teatre progressista i antifranquista en alguns casos

1952 primeres representacions de la "Primera història d'Esther", clandestinament.

La primera companya organitzada de la dècada dels 50 és l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) (1955). 
   
    - Fundada per un petit nucli d'intel·lectuals, entre els quals es troba Frederic Roda, Carles Soldevila...
     
    - La primera obra representada és  la "Primera història d'Esther" (1957) i la segona és "Antígona" (1958).



ESPRIU I LA LLENGUA: "HEM VISCUT PER SALVAR-VOS ELS MOTS"

Per què l'EADAG aposta per un autor com Salvador Espriu? El primer motiu és la llengua. Espriu demostra que degudament treballant i en mans d'un bon artesà, l'idioma català esdevé una eina tan bona com qualsevol altre.

L'altra és la manca d'acotacions teatrals, amb aquesta manca s'explica per la manera tan particular i tan innovadora que té Espriu d'acostar-se al teatre, perquè està plenament convençut que l'acció pot ser perfectament conduïda pel text, pel que diuen els personatges, sense necessitat d'afegir-hi acotacions.

ESPRIU A L'ESCOLA D'ART DRAMÀTIC ADRIÀ GUAL

Els principals fundadors van ser Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat. Pretén donar als actors una formació completa, basant-se en les noves tècniques teatrals que Salvat ha conegut per terres alemanyes. El mètode Piscator pretén que els papers de l'actor i del director d'escena puguin ser intercanviables. Amb aquesta tècnica es pretenia que els actors fossin capaços d'observar tots els problemes que sorgien durant el muntatge escènic, i que hi aportessin les possibles solucions.

Un altre dels objectius principals de l'EADAG va ser la recuperació del teatre clàssic català. Espriu és un dels autors més representats per l'EADAG. De fet, el primer muntatge de l'Escola és un recital de poemes de Salvador Espriu i Joan Maragall.

La unitat temàtica de l'obra d'Espriu és el que permet aquesta barreja, i l'adaptació que en fan Salvat i Capmany avala la teoria espriuana de la intercanviabilitat dels gèneres literaris. Espriu es converteix en un referent per mestres i alumnes.

dimarts, 25 de març de 2014

ANTÍGONA I LES SEVES VERSIONS


ANTÍGONA
És molt habitual que escriptors retornin a tragèdies gregues amb l’objectiu de reversionar-les i oferir al públic lectures d’uns mites universals.
Antígona és una de tragèdia de Sòfocles.
Espriu va escriure la primera versió de l’Antígona el 1939. Malgrat la prohibició del català, escriu la seva obra en aquesta llengua per tant sap que aquesta obra no podrà ser editada ni representada. Més tard quan la repressió va canviar va decidir revisar la seva obra. Finalment al 1955 es va produir la primera edició.
Antígona representa un paral.lelisme entre la situació bèl.lica d’una tragèdia grega, basada en l’aniquilació del rei d’edip.
Anys més tard Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany demanen a Espriu que torni a revisar la obra perquè consideren que alguna cosa sobretot a l’hora de posar-la en escena. Espriu accedeix i a finals de 1963 l’obra és representada. ( 1967 el text pateix unes petites modificacions.

VERSIONS D’ANTÍGONA
 L’Antígona de 1955 té dos actes, en canvi la de 1967 en té tres.
1955: Escrita en 1939. En el primer acte es presenten els fets i els personatges i en el segon acte que es dividit es dues parts, es desenvolupa l’acció i es clou la tragèdia amb la mort de la protagonista.
1967: Fruit de la revisió que en feu el 1963, presenta tres actes.
Entre aquestes dues edicions hi ha hagut alguns canvis, per exemple la desaparició de personatges, d’altres fusionats en veus corals i l’aparició de nous.
El més important és que el 1939, l’obra acabava amb la intervenció d’Antígona, acceptant la seva mort.
En l’edició posterior, Espriu hi incorpora el Lúcid conseller, que serà qui clourà l’obra. 

SALVADOR ESPRIU

Anys 50: neixen grups de teatre independent que pretenen oferir un teatre de qualitat que sigui alternatiu al teatre oficial. Sorgeix l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) el 1955. Aquest posa en escena "La Primera història d'Esther" d'Espriu, escrita el 1952 i estrenada el 1957 al Palau de la Música Catalana. "Antígona" s'estrena el 1958 per l'ADB a Barcelona. 
El 1960 sorgeix una escissió de l'ADB, l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) i els seus fundadors són Capmany i R. Salvat. Aquesta escola, a part de representar també pretén donar als actors una formació correcta.

diumenge, 23 de març de 2014

LES DUES VERSIONS DE L'"ANTÍGONA" D'ESPRIU


La diferència que trobem entre les dues versions són que l'Antígona de 1955 té dos actes, en el primer es presenten els fets i els personatges, i en el segon, es desenvolupa l'acció en dues parts i succeeix la tragèdia amb la mort de la protagonista.
En canvi, l'Antígona de 1967 té tres actes en el quals es presenten els personatges i els fets en el primer, es desenvolupa l'acció en el segon i succeeix la mort de la protagonista.
Els personatges que apareixen canvien en la segona versió, es fusionen o n'apareixen de nous.

En les dues versions, Espriu fa una introducció al final del primer acte, fragment escrit en versos alexandrins. Amb això, situa el seu públic abans de fer avançar l'acció del tràgic final.
D'altra banda, el personatge introduït, el Lúcid conseller, s'adreça al public explicant-nos la soledat de l'heroïna davant dels esdeveniments, també és qui tanca l'obra amb un parlament amb una llarga acotació.


EL MITE ESPRIUÀ D'ANTÍGONA

Aquest mite està condicionat per les fonts originals de la tragèdia grega, l'"Antígona" de Sòfocles i "Els set contra Tebes" d'Èsquil.

La tragèdia d'Èsquil explica la batalla entre Polinices i Etèocles, fills del rei Èdip, i germans de la princesa Antígona i Ismene. La batalla té lloc a Tebes, amb set portes d'entrada, objecte d'un greu enfrontament entre tropes enemigues. A la setena porta moren els dos germans.

La tragèdia de Sòfocles tracta sobre la tràgica sort de les dones en la història familiar de la ciutat, i que el cos de Polinices s'exposi a la nit i a la devastació de les aus. Antígona desobeeix les ordres de Creont i va a donar-li sepultura al seu germà Polinices, però la descobreixen i és condemnada a mort.

Espriu barreja els elements que més l'interessen de les dues obres, per això, l'estructura que utilitza no segueix totes les normes aplicables al teatre grec, no inclou els mateixos personatges...
El que pretén Espriu és acostar un tema clàssic i universal a una realitat propera, es a dir, la guerra civil espanyola.
Amb aquesta obra dramàtica es defineix el perfil de l'escriptor, ja que posteriorment ho va desenvolupant.


L'ESTRUCTURA

L'obra s'estructura en tres parts, precidits per un pròleg, que Espriu el converteix en un personatge amb el propòsit de situar l'acció i els personatges en el seu context.

dijous, 20 de març de 2014

SALVADOR ESPRIU, UN ESCRIPTOR EN MAJÚSCULES

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) és un escriptor per damunt de tot. Se'l coneix principalment com a poeta però ell mateix deia en una entrevista per televisió que li desagradava que el definissin com a poeta, "m'agradaria que em diguessin escriptor”.  

Espriu va tenir una infància difícil. A casa seva eren cinc germans, però dos d'ells van morir a causa de malalties: el germà gran, Francesc, amb només quinze anys i una de les dues nenes de la família, amb només set anys. Aquests fets tan desgraciats el van marcar; i també ho farà la seva pròpia malaltia que l'obligarà a estar-se tres anys allitat. Aquesta circumstància li va arribar amb només nou anys quan Espriu era un vailet mogut i entremalitat, com ell mateix havia reconegut. 
Espriu a Arenys de Mar.

Tot i néixer a la localitat de Santa Coloma de Farners (La Selva), ben aviat es traslladaran a Barcelona. Aquesta ciutat i el poble d'Arenys de Mar (on tenien arrels familiars i on passaven els estius), seran els dos referents geogràfics de l'autor.

Els anys de malalt convertiran Espriu en un gran lector. Amb el pas del temps, Espriu acabarà exercint de notari, per guanyar-se la vida, i prenent al relleu al seu pare. Simultàniament, però, no deixarà mai d'escriure.

Va començar amb prosa però no tardarà a interessar-se per la poesia i el teatre. Ell mateix pensava que "tots els gèneres estan relacionats". Aquest curs tenim l'ocasió de descobrir una de les obres teatrals d'Espriu, "Antígona" (1955). 



dilluns, 3 de març de 2014

Biografia de Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda va néixer a Barcelona el 1908, en el si d'una familia benestant de bona formació Intel·lectual. Filla única, va estar molt influenciada pel seu avi, Pere Gurguí. Amb ell coneixeria algunes de les obres més importants de la literatura catalana, tot i ser encara una nena. També el seu avi li va encomanar la passió per les flors.
El 1928 es va casar amb el seu oncle Joan Gurguí, però la relació entre ells dos va ser distant des de ben aviat. El 1929 va néixer el seu  únic fill Jordi. Aquell mateix temps va entrar en contacte amb el món cultural de l'època a través del periodisme i la literatura, on va conèixer Andreu Nin. Serà en aquestes primeres incursions al món de la narrativa i el periodisme que Rodoreda començarà a sentir-se lliure i autònoma.
El 1932 va iniciar al seva producció novel·lística amb Sóc una dona honrada?, una obra que més tard rebutja per la seva poca experiència. Va tenir alguns contactes amb el Grup de Sabadell (Armand Obiols, Joan Oliver i Francesc Trabal). El 1938 va publicar Aloma, l'única novel·la de joventut que Rodoreda reconeix i pren en consideració.
Quan es va acabar la Guerra Civil, Rodoreda es va exiliar a França deixant enrere la família. Ella i Armand Obiols (que s'havia convertit en la seva nova parella) es van quedar a viure a França on viurà moments de manca econòmica i angoixa per la situació bèl·lica i la seva relació complexa amb Obiols. Per primer cop després de marxar a l'exili, el 1949 va visitar Barcelona.
El 1954 es va traslladar a Ginebra amb Obiols, en aquest moment és quan va començar a escriure regularment i on el recull Vint-i-dos contes va guanyar el Premi Víctor Català. El 1962 va escriure La plaça del diamant, que va assolir un èxit de crítica i públic.

El 1966 va guanyar el premi Sant Jordi i el Ramon Llum per El carrer de les camèlies. El 1967 va publicar La meva Cristina i altres contes i Jardí vora el mar. Armand Obiols va morir el 1971 i el 72, l'escriptora es va instal·lar a Romanyà de la Selva on va passar el que li quedava de vida. El 1974 va publicar Mirall Trencat, la seva obra més ambiciosa i dos anys després es van començar a publicar les Obres Completes. El 1978 va publicar el recull Semblava de seda i altres contes i el 80 Viatges i flors.

El 1981 li van donar el Premi de la Crítica “Serra d'Or”. I finalment, el 1982 es va morir a Girona però va ser enterrada a Romanyà.