divendres, 28 de febrer de 2014

PERSONATGES

PERSONATGES PRINCIPALS

- Jardiner:
És el narrador. És una persona sociable, sincera i senzilla, que no es complica la vida. No confia de les xafarderies que li expliquen, i no li agrada sentir-les, encara que ell sap escoltar molt bé a la gent. És un amant de les flors, els arbres, el paisatge... Cuida el jardí amb molt d'amor. Li agrada molt passejar-s'hi de nit. Mai li ha caigut bé la Maragda, però en canvi sempre ha tingut simpatia per la Mariona. Ajuda sempre que pot, i ell mateix considera que té molta paciència. Abans que vinguessin els senyorets el jardiner ja hi vivia. A més a més també hi té un lligam amb Cecília, la seva dona, ja que hi havien viscut junts

- Eugeni:
És el marit de la Maribel, la filla del senyor Bellom. Quan era petit era el veí de la Rosamaria, a causa d'això és va enamorar completament d'ella. Sempre va creure que era un error que ella es casés amb el Francesc. Ell era d'origen humil, en canvi el Francesc no. És una persona oberta i simpàtica. Quan s'instal·la a viure amb la seva dona a casa el seu sogre, es fa ràpidament amic del jardiner. És alt i prim, amb les cames molt llargues i està una mica corbat. Té les mans també molt primes, amb els dits ossuts i llargs. Mor ofegat a la platja, fet que causa una gran tristesa i trauma a la Rosamaria, cosa que desencadenarà la venta de la casa d'estiueig i la fi de la història.

- Rosamaria:
És la dona del Francesc, la senyoreta de la casa i el verdader amor de l'Eugeni. Al principi del llibre es queda embarassada, però perd el fill. És una persona una mica susceptible, i les coses li afecten molt. És una persona senzilla, que no dóna mai gaires complicacions. La mort de l'Eugeni l'enfonsa totalment, i la fa transformar gairebé en una altra persona. Està trista, no vol sortir de casa, i serà a causa d'això que decideixin vendre la casa d'estiueig.

- Miranda:
És una de les cambreres de la casa. És del Brasil i té la pell de color. És una noia divertida, jove, desvergonyida i una mica enyorada del seu país. A la Miranda li agraden molt els homes, i la Quima sempre diu, que encara que ella és molt bona persona, quan veu un home es torna boja. No té traça per cosir. Al final es casa amb el senyor Bellom.

- Sr. Bellom:
És l'home que compra el terreny del costat de la casa per construir-s'hi una torre. És un senyor de mitjana edat que quan era jove va anar a fer fortuna a Amèrica. Allà es va casar amb una dona argentina que primer no estimava gaire, però li acaba agafant efecte, la seva dona mor en el part. La Maribel és la filla que tenen junts. Auqesta està casada amb l'Eugeni. A vegades se sent una mica sol, sobretot després de la mort de l'Eugeni, que l'afecta molt . Al final s'acaba casant amb la Miranda.

- Francesc:
És el marit de la Rosamaria. És una persona una mica nerviosa. Té molt geni, i quan l'Eugeni va a viure amb el Bellom, el Francesc es va posar una mica gelós, ja que sap que la Rosamaria se'l va estimar molt, i que l'Eugeni encara l'estimava. Al fons, és bona persona. Sempre s'ha portat molt bé amb el jardiner.

PERSONATGES SECUNDARIS

 - Cecília:
És la dona del jardiner, i va morir molt jove. Estaven molt enamorats. Sembla una persona senzilla que buscava també una vida senzilla al costat de la persona que estimava. Els dies de pluja, li agradava asseure's al balancí de casa seva per mirar per a finestra.

- Mariona:
És una de les cambreres de la casa. És jove i li agrada anar a veure el jardiner i parlar amb ell. La Maragda li ensenya a cosir, i s'acaba fent la roba ella mateixa. Al final , es casa amb el Mingo, el paleta, que se l'estima molt. És molt xerradora i no sap parar de parlar.

- Maragda:
És la modista de la casa, havia ensenyat a cosir la Rosamaria. Li agrada una mica el Francesc. No li cau gaire bé al jardiner.

- Quima:
És la cuinera de la casa. És molt xafardera i una mica pesada, sempre es creu el que li expliquen i ella va a explicar-ho als demés.

- Sebastià:
Té trenta-cinc anys. És el marit de l'Eulàlia, i tenen una relació molt convencional. També és un amic de la família i passa els estius amb ells. És un home molt dinàmic. Viatja molt sovint a l'Àfrica i en un dels seus viatges mor. És ros i amb els ulls una mica grisos. Està molt prim i té una arruga molt forta a la cara.

- Feliu Roca:
És pintor, però casi bé només del mar. Els seus quadres canvien depenent del seu estat d'ànim. Ha fet alguna exposició a París i a Barcelona. Al final de l'obra ja no pinta, perquè sembla que es senti com a superat i cohibit per l'Eulàlia, que ha tingut molt més èxit com a pintora que ell, amb molta menys experiència. És una mica idealista.

- Eulàlia:
Amiga de la família que també passa els estius a la casa, amb el seu marit, el Sebastià. També pinta, com el Feliu, però ella té un estil més abstracte. Té molt èxit i acaba exposant a Estat Units, i poc a poc va agafant importància i protagonisme dins el món de l'art.

INFLUÈNCIES DE MERCÈ RODOREDA

L'obra de Rodoreda està influenciada sobretot per Marcel Proust, Joan Sales, Armand Obiols, Virginia Woolf, Thomas Mann, Víctor Català, Josep Carner i Liceu Dalmau. Al inici de la seva obra literaria buscava el seu propi estil però trobem influencies de tots aquests autors. Per exemple, a Del que hom no pot fugir la protagonista està clarament inspirada en el personatge Jacobé de l'obra homònima de l'autor Joaquim Ruyra.

La influència que tenia tant d’
Armand Obiols com de Joan Sales és present en les seves obres i en la correspondència de mestratge que mantenien entre ells. Armand Obiols, va ser la seva parella durant molts anys, i li va influïr principalment en l’organització i en l’estructuració d’alguna de les seves novel·les.

En les primeres obres, la influència del
Grup de Sabadell, del qual Obiols formava part, li va provocar un apropament a l'espai urbà i la crítica social. Obiols va editar la novel·la de “La plaça del Diamant” a l’hora de crear les relacions entre els personatges de Mirall Trencat.

Joan Sales també va editar algunes de les seves novel·les començant per La plaça del Diamant, i va pendre el paper d’assessor literari. Joan Sales, a través del seu assessorament sobre aspectes lingüístics i estilístics, va ajudar en l'evolució i la millora de l'estil de Rodoreda. L’evolució final de les seves obres venien marcades per la decisió presa per l'autora, i aquests consells i recomanacions dels dos escriptors no eren sempre acceptats per Rodoreda.

Mercè Rodoreda es va inscriure en l'acadèmia de Dalmau per rebre classes de gramàtica i ortografia. Dalmau es va convertir en un dels principals inpulsors de la jove novel·lista i aquest l'introdueix en els sus cercles intel·lectuals, en la revista Clarisme. Cal destacar que la seva influència no es produirà mai en el terreny literari.
 
La influència dels escriptors psicologistes europeus, especialment de
Virginia Woolf, Marcel Proust i Thomas Mann, és present en tot el corpus narratiu de l'autora exceptuant les obres mítico-simbòliques de l'última etapa de la seva vida.L'obra de Mercè Rodoreda ha estat comparada, pel seu estil i la seva capacitat de descripció, amb la de l'escriptora Virginia Woolf, a qui admirava. Un d'aquests paral·lelismes podria ser la passivitat de les protagonistes femenines més representatives, com Natàlia (La plaça del Diamant), Cecília (El carrer de les Camèlies) o Teresa Goday (Mirall trencat), davant la impossibilitat de canviar els esdeveniments marcats per l'avanç del temps cronològic. 

La petja
proustiana és present en l'estructuració de les obres de Rodoreda, ja que el temps avança impassible i el passat ho pren tot al seu pas. El record d'un temps anterior, convertit en angoixa, es pot transformar en un símbol negatiu en els protagonistes a causa de la impossibilitat de recuperar el «temps perdut». Un altre tret que comparteixen és la necessitat del record i del secret en el desenvolupament de la narració. En la noveŀla psicològica dels dos autors es presenta l'esperança del futur, on l'anhel del futur representa la superació del present i del passat agònic. Rodoreda seguirà d'aquests autors, l'ús del record com l'actualitzador d'un temps anterior. Tanmateix, en les últimes obres Rodoreda intentarà fugir de l'evolució natural de les coses a través de la creació d'universos ficticis amb un temps i un espai diferent on és possible controlar el pas del temps. L'empremta més visible de Thomas Mann en les narracions rodoredianes és la descripció fluïda i natural.

L'empremta de
Víctor Català, és molt present sobretot en les primeres obres creatives de Mercè Rodoreda, especialment influenciades per la novel·la Solitud. El conte Carnaval de Rodoreda recorda a l'obra Carnestoltes de Víctor Català o alguns elements de La mort i la primavera recorden a l'obra Solitud de l'empordanesa. Rodoreda havia llegit alguna de les obres de Caterina Albert de les quals n'extragué diversos recursos expressius com la fal·làcia patètica i diverses imatges simbòliques com alguns elements de la natura. En una comparativa d'algunes obres de les dues escriptores es troben paral·lelismes en la construcció de les trames, en la constitució dels personatges i en la temàtica.

dijous, 27 de febrer de 2014

LA CAIXA DE MÚSICA


La meva mare em va fer anar a buscar a les golfes una caixa de cartró, ja que estàvem netejant el despatx. El despatx en aquests moments estava molt desordenat, carpetes per aquí fulls per allà. Només entrar era com s'hi nedessis per un mar de desordre.

Estava davant la porta de les golfes. Vaig anar a buscar el pal per obrir-les, a les meves golfes s'hi entra per una porta enganxada al sostre. Vaig obrir la porta i vaig fer baixar les escales.

Un cop a dalt em vaig quedar contemplant aquell lloc. Estava tot ple de pols, com si fes segles que no hi entrava ningú. Totes les coses estaven en un desordre ordenat. Al fons hi havia una prestatgeria amb llibres, m'hi vaig acostar, i em vaig adonar que no eren llibres qualsevol, sinó llibres molt antics, a més hi havia un àlbum de fotos ple d'imatges antigues. Per tota l'habitació hi havia capses escampades, però es notava que estaven posicionades així per algun motiu que desconeixia.

Vaig passar una bona estona tancada allà dalt, ja que estava encuriosida per saber que hi havia dins de les capses. Vaig descobrir coses que no havia vist mai, i d'altres que feia molt de temps que no veia, coses de la meva infància.

En el racó mes recòndit s'hi amagava una caixa de música. No era una caixa de música normal, ja que desprenia una mena de màgia. No em vaig poder resistir d'obrir-la, però em vaig adonar que es necessitava una clau. La vaig buscar una bona estona, fins que la vaig trobar amagada dins d'un dels llibres de la prestatgeria.

No entenia res, com podia ser que algú s'hagués pres tantes molèsties per amagar una clau d'una simple caixa de música? La veritat es que no li vaig donar gaire importància, així que decidí obrir-la.

Quan la vaig obrir va començar a sonar una música dolça i melancòlica alhora. Al centre de la capsa hi havia una ballarina, una ballarina preciosa, però diferent a totes les altres, ja que aquella a més de portar un vestit blanc, en portava un de negre, tenia una expressió trista i anava descalça. La ballarina anava ballant dins de la capsa mentre sonava la música.

De sobte em vaig fixar que el peu es va moure, i des d'aquell moment la ballarina va anar cobrant vida de mica en mica. Em va mirar i...

- M'ajudes a buscar les sabates? - Em va preguntar la ballarina.

- Sí, és clar. - Li vaig respondre.

Les dues vam baixar. Al menjador hi havia la meva mare, i quan em va veure baixar amb la ballarina em va preguntar :

- D'on has tret la nina?

- No és cap nina mama, és una ballarina i estem buscant les seves sabates. - li vaig contestar una mica molesta.

Ella em va mirar amb cara d'indiferència, i va continuar amb el que estava fent.

Vaig mantenir una conversació amb la ballarina, li vaig preguntar que si recordava on havia estat abans de ser tancada a la capsa. Ella em va respondre que no se'n recordava, que portava massa anys tancada.

A l'hora de baixar les escales per anar a veure la meva iaia, em va demanar que la baixés a coll perquè tenia por de trencar-se. Un cop a baix la vaig deixar al terra, i tot seguit vam anar a parlar amb la meva iaia.

Quan ens va veure entrar per la porta amb la ballarina em va mirar, però no es va sorprendre gens. Jo li digué que la ballarina havia perdut les sabates, i que per culpa d'això havia d'anar descalça, ella em va dir que no s'havia trobat mai unes sabates tant petites com perquè li anessin bé a la ballarina, així que va decidir cosir-li'n unes, ja que ella en sabia.

Després que la meva iaia li donés les sabates noves, l'expressió de la seva cara va canviar totalment. De sobte se li va dibuixar un somriure a la cara. Només de veure-la fins i tot jo em vaig posar molt contenta.

La ballarina va passar molt de temps entre nosaltres, sempre ens ensenyava els seus balls, era molt divertit, i ens ho passàvem molt bé juntes.

Un dia, jo estava jugant i fent el tonto, i sense voler vaig partir la ballarina en dos. De cop l'expressió de la ballarina va canviar, de la cara alegre que tenia va passar a una cara de decepció. Vaig anar corrents a buscar la cola per enganxar-la, i vaig recollir els dos fràgils trossos. Els vaig intentar enganxar, però...

De sobte em vaig despertar al mig de les golfes, estava estirada al terra, i al meu costat hi havia la caixa de música oberta, amb la música sonant, però en el lloc on hi havia d'haver la ballarina, no hi havia res. La ballarina havia desaparegut, deixant la caixa de música incompleta.

dimecres, 26 de febrer de 2014

LA MEVA DEBILITAT

Cada persona té una debilitat, jo en tinc una. No hi ha persona igual, tothom és diferent. Jo sóc una persona tímida, no m’agrada explicar els meus problemes a ningú, només li explico a la Joana. Ella ho sap tot de mi, és de les úniques persones que sap la meva debilitat, les mini-bruixetes. És la col·lecció que faig jo. Quan vaig a casa d’una altra persona veig que no té cap exposició de mini estatuetes com les meves.

Un dia, pel meu aniversari, les meves amigues em van regalar una mini-bruixeta cadascuna. Aquestes s’identificaven amb cada una d’elles. La Joana me’n va regalar una amb una clau de sol, ja que li apassionava la música i sense ella no podia viure. La Núria me’n va donar una amb un banyador, perquè era campiona d’Espanya de natació. La Clara una amb unes maletes, ja que li agradava viatjar i descobrir món. I per últim l'Ana que, me’n va regalar una amb una pilota de futbol. Ella des de ben petita havia somiat a ser una futbolista professional.

A la meva habitació hi ha moltes prestatgeries i a totes hi ha objectes molt valuosos per mi. En una hi podem trobar llibres, molts llibres. Aquests van d’intrigar, esperits,misteri,... Em puc considerar una gran llegidora, fins i tot una devoradora de llibres.

A la prestatgeria del costat hi trobarem 15 copes i 11 medalles. D’aquestes 15 copes n’hi ha 4 que són del Campionat d’Espanya i d' 11 medalles n’hi ha 3 , és a dir, que sóc Campiona d’Espanya de Jiu-jitsu. Aquest esport és molt important per mi i ho seguirà sent, el porto practicant des de ben petita. I aquestes copes i medalles demostren el meu esforç i sacrifici per aquest esport.

I finalment podem trobar la prestatgeria de les mini-bruixetes. En tinc moltes i cada una d’una persona molt especial per a mi. I les que m’han regalat les amigues estan davant de tot.

Un dia, més concretament un dissabte, vam acompanyar la Clara a l’aeroport, marxava durant una setmana a Londres. Un cop ens vam acomiadar d’ella ens vam posar totes a plorar, ja que era una persona que es feia notar, perquè sempre estava parlant.

Aquella setmana jo em sentia sola, perquè la Joana que sempre feia els treballs amb mi no podia quedar, perquè tenia exàmens de música, i les altres noies estaven fent esport tot el dia perquè se'ls apropaven els campionats i partits més importants.

Una tarda fent deures vaig sentit un soroll estrany darrere meu, em vaig girar i vaig veure que era el meu gos que es va estirar al meu llit. A l'anar-me’n a dormir vaig sentir com si alguna cosa s’hagués trencat, no li vaig donar importància, vaig pensar, “ja ho miraré demà”.

L’endemà la meva mare em va venir a despertar i em va dir que la Núria s’havia mort ofegada. Vaig anar abraçar la mini-bruixeta que m’havia regalat i vaig veure que estava trencada. És el que jo vaig sentir en anar-me’n a dormir.

dimarts, 25 de febrer de 2014

Presentació de "JARDÍ VORA EL MAR"

Context
L'escriptora d'aquesta novel·la és Mercè Rodoreda. Va néixer a Barcelona el 1908. La seva infància va estar determinada pel seu avi, amb qui passava llargues estones al jardí i amb qui va llegir J.Verdaguer, J.Maragall, J.Ruyra... ja de ben petita. Més tard es va casar amb el seu oncle i va tenir un fill. Llavors va començar a col·laborar amb publicacions i a escriure les seves primeres novel·les.

L'any 1936 va esclatar la Guerra Civil Espanyola, i el 1939 Mercè Rodoreda es va exiliar a França, on es va refugiar durant la segona guerra mundial. Finalment es va instal·lar a Ginebra. Aquest llibre va ser escrit en aquesta estada a Ginebra, l'any 1967.

"Jardí vora el mar" coincideix amb l'època de plenitud de la burgesia catalana. Rodoreda va saber plasmar d'una manera molt detallada la societat catalana del segle XX i els canvis que es van produir.

En aquesta novel·la, la narració se succeeix cronològicament, seguint els records de la memòria del jardiner, que n'és el narrador. Aquest personatge ha estat observador d'uns fets que a l'inici del relat comença a contar.

Argument
El tema general de l'obra és la vida d'uns personatges de classe alta i la del propi jardiner (tot i quye d'aquest se'n en diu poca cosa!). Tot plegat queda recollit en sis capítols corresponents a sis anys.

És una obra on hi podem trobar temes diversos com l'amor, l'enveja, la xafarderia, la pena, l'amistat, la soledat...

Els primers protagonistes de l'obra són la família Bohigues, que passa els estius a una casa d'estiueig de la costa. La Rosamaria i el Francesc, amos de la casa, comparteixen els estius amb diversos amics.

Per altra banda, el senyor Bellom decideix comprar el terreny que hi havia al costat de la casa per tal de fer-se'n construir una per a ell, i per a la seva filla acabada de casar amb l'Eugeni.

En un dels capítols se'ns presenten els pares de l'Eugeni que feia temps que no el veien i no hi parlaven. El matrimoni intueix que si van a veure la senyoreta Rosamaria podran retrobar-se amb l'Eugeni: ells dos havien estat parella de joves.

L'Eugeni acabarà suïcidant-se a la platja, davant la impossibilitat de recuperar el seu amor veritable, la Rosamaria.

El següent hivern, la Rosamaria casi no surt de casa, degut a la mort de l'Eugeni, per la qual cosa decideixen vendre's la casa. Paral·lelament, el senyor Bellom s'acaba casant amb la Miranda, una noia del servei.




divendres, 21 de febrer de 2014

CONTRÀRIES

Un dia, la propietària de la casa que es deia Dia, va anar a fer la compra de la setmana perquè el dia següent vindria una amiga seva que feia molts anys que no veia. Dia tenia un rostre molt brillant i la pell molt blanca. Aquesta amiga seva es deia Nit i era una persona físicament molt fosca de pell i amb uns ulls molt clars. L'endemà de bon matí, la Dia va rebre una visita inesperada d'un home que no coneixia però aquest assegurava que ell sí que la coneixia. Tenia un rostre molt pàl·lid, anava vestit de negre i es veia de caràcter fort. La Dia el va convidar a passar i li va oferir cafè. Quan estaven asseguts a la sala d'estar, la Dia va dir que s'havia oblidat de fer una cosa urgent i li va demanar si no li sabia greu que es quedés cinc minuts sol. L'home va dir que es clar que no, i quan la Dia va tornar, ell ja no hi era, havia marxat. Va fer com si res i va seguir fent feina. 
Entrant el vespre va sonar el timbre, ara sí, ara sí que era la Nit. En el moment d'obrir la porta, la Nit es va tirar a sobre d'ella amb tant d'impuls i entusiasme que van caure al terra. De sobte, sense que ningú s'ho esperés, la Dia va començar a desaparèixer, com si el vent que entrava per la porta se l'emportés difuminant-la de mica en mica. La Nit, tan espantada com estava, no va saber reaccionar i de cop i volta va esclatar en mil pedaços omplint el cel de petits puntets brillants. Resolució: I així és com el dia s'amaga i la nit apareix.

Els inicis d'una escriptora

Mercè Rodoreda, de ben petita, va endinsar-se en la literatura catalana de la mà del seu avi. Lectures de Ramon Llull, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Joaquim Ruyra... En aquells temps d'infantesa va deixar l'escola prematurament i eren l'avi i els mateixos pares els encarregats de proporcionar-li la formació que consideraren adequada per a la seva edat. 
 
Rodoreda va haver d'esperar uns anys per tenir una formació, diguem-ne, reglada. Passats els vint anys va matricular-se al Liceu Dalmau. Allà va seguir cursos d'ortografia i  gramàtica. Els primers passos de Mercè Rodoreda com a escriptora els podeu llegir en el fragment d'article de Roser Porta, que us reprodueixo tot seguit:
 
"Com la de tants altres escriptors, la formació de Mercè Rodoreda està inevitablement unida al context polític i, mentre que els aires de llibertat i activitat intel·lectual de la República van ser un element impulsor per a la seva carrera, el resultat de la Guerra Civil va significar el brusc final d'una etapa d'aprenentatge i de tots els seus projectes. El mateix any de la proclamació de la República, el 1931, ingressa al Liceu Dalmau per aprendre gramàtica i ortografia catalanes i completar així una formació autodidacta, basada en múltiples lectures (des de Verdaguer, Maragall, Ruyra i Carner a Shakespeare i Zola...). I, amb tan sols vint-i-tres anys, inicia un procés d'integració en els cercles culturals en el qual s'aprecien dues etapes: la primera, entre 1931 i 1934, transcorre sota l'impuls de Delfí Dalmau, propietari del liceu, que li proporciona formació lingüística i plataformes d'expressió periodística -el setmanari Clarisme- i literària -les Edicions Clarisme i el volum Polèmica editat per aquesta editorial el 1934.
La segona, entre 1934 i 1936, al marge de Dalmau, significa l'entrada en els mitjans i les editorials més prestigioses (Proa dirigida per Puig i Ferreter) o de gran transcendència (Edicions de la Rosa dels Vents) i el contacte amb els autors més influents amb l'ingrés el 1936 al Club dels Novel·listes. El procés d'integració culmina el 1937 quan, amb vint-i-nou anys, guanya el Premi Crexells amb Aloma, però, a causa del resultat de la Guerra Civil, queda rotundament truncat.[...]"
 
Podeu llegir l'article complet.  
 

DIA DE FLORS

Per fi som divendres, divendres dia vint-i-u, aquell dia escollit entre els set, aquell que es fa tant llarg d'esperar, un dia especial li deia jo, per la demora que ens proporcionava i la fugacitat amb la qual desapareixia. És un dia que sense més et fa sentir viva, com si l'aire t'acariciés com mai ho hagués fet, dibuixant el voltant del teu cos delicadament amb una certa escalfor, com si sentissis més que mai la calor que irradiava el sol damunt del teu cap. Com si aquest dia et sentissis més viva que mai. Una sensació que només proporcionava aquests divendres de cada més. Una sensació que només apreciem la Mar i jo, l'Ona, potser és perquè sempre estem juntes. Sempre anem de costat, inseparables, com si fóssim germanes. Ho fem tot plegades, ara més que mai. No ens resulta difícil ja que compartim gustos i aficions molt semblants. Si alguna persona en buscava una, només necessitava trobar l'altra.

És un dia bonic com tots els divendres de cada mes, aquest dia a casa nostra sempre vénen familiars per fer-nos companyia, com si estiguéssim soles, però la veritat és que mai ho estem. Familiars que farceixen la casa de flors, gairebé com si visquéssim al bellmig del bosc. No fa gaire que aquest es convertí en un dia especial; a la Mar i a mi ens fa sentir millor, com si aquest dia no fos un divendres com qualsevol altre, com si ens proporcionés un alè de vida.

Mariona Freixes (1999-2001). "Mai ens oblidarem de tu, t'estimem."

dijous, 20 de febrer de 2014

LA RENTADORA ESPATLLADA

Aquella nit vaig posar la rentadora per així poder estendre la roba en aixecar-me l’endemà al matí. Després de posar-la, vaig quedar-me a veure un documental que feien molt interessant, que tractava de com viuen els ocells. Mentre veia el documental, anava escoltant el soroll que feia la rentadora, era un soroll que mai havia escoltat, semblava com si fos una pilota i que anés botant tota l’estona.

No vaig fer-ne molt de cas, pensava que era una cosa normal. Vaig seguir mirant el documental i al cap de poc, els meus ulls se m’anaven tancant, però no deixava de veure'l.

Hi va haver un moment en què van sortir tots els ocells que existeixen i em va semblar que un ocellet molt blanc em deia: -RENTADORA!
Com que estava gairebé adormida, no me’n vaig adonar gaire, però al cap de poca estona, em va semblar que un altre cop, l’ocell blanc em deia: - AIGUA!
Vaig decidir marxar a dormir perquè no m’estava assabentant del documental, ja que tenia molta son.

Al matí següent, el veí del costat va començar a donar cops a la meva porta, i cridant tota l’estona. Em vaig aixecar i a l’hora de posar-me les sabatilles, vaig adonar-me que estava tot el terra ple d’aigua, m’arribava fins als genolls. Em vaig posar el barnús ràpidament i vaig obrir al veí. De cop van venir tots els veïns del bloc de pisos per veure què passava, perquè tot el pis de baix, que era el meu, estava completament ple d’aigua i ningú podia passar.

Em vaig posar a pensar què podria haver sigut, i el primer que em va venir al cap va ser l’ocellet blanc que sortia en el documental que em va dir les paraules de “rentadora” i “aigua”. Vaig anar ràpidament a veure la rentadora, i sí, es va espatllar i tota l’estona en sortia aigua. Finalment, vam treure tots els veïns l’aigua amb l’ajuda de galledes.

Quan tot va tornar a la normalitat, em vaig preguntar com podia ser que un ocell blanc que sortia en el documental, m’hagués intentat dir que la meva rentadora estava espatllada.

Ara, mai poso la rentadora a la nit.

LA MALETA MARINERA

Resum argumental
La situació inicial se situa en una platja on dos enamorats van a passar el dia. De cop i volta la Julieta comença a ensopir-se i el seu company, protagonista d’aquesta historia, l’ha de rescatar. Tot seguit apareix per allà una maleta, una estranya maleta.

Decideixen obrir aquella maleta que crida l’atenció a tothom qui es troba a la platja. Un dels espectadors diu que es tracta d’una maleta marinera de les que ja no en queden. Aquella maleta estava folrada d’una seda blanca i al seu interior contenia un petit elefant de metall, un corn marí i una adreça.

El protagonista de la nostra historia va decidir portar aquella maleta a aquella direcció tot i que gaire gracia no l’hi feia. En arribar a aquella adreça es va trobar amb una casa molt oriental, especial, diferent. És difícil d'explicar-ho. Li va obrir la porta un home estrany amb una granota de seda groga i acte seguit va venir la noia, un noia vestida amb una roba densa i amb enfilalls de perles per tot el cos.

El noi va donar-li la maleta, la noia va fer-li una mirada ‘diferent’ i de cop i volta va agafar-li la mà i va fer-li tocar el corn marí. En el moment que va tocar aquell corn marí en va sortir una bengala lluminosa. Va semblar que allò era motiu per donar sentit a la vida de la noia i no va dubtar a abraçar-lo i besar-lo. Però el protagonista va pensar en la seva promesa i li va explicar que ell ja tenia una relació. Però tot i així la noia va insistir. Va mostrar-li amb una bola de cristall en què apareixia la seva promesa amb un altre home.

Aquell fet va suposar la ruptura de la seva història amb Julieta i que en comences una altra, al costat d’aquella noia especial.

El tema del conte és la infidelitat, la manera de com algunes situacions ens poden fer canviar la vida i la manera de percebre-la. A més a més, és també un conte amb un toc eròtic. Una màgia amb un toc oriental que encara crida més l’atenció.

Narrador i punt de vista
El narrador de la història és intern, en primera persona i protagonista.

Elements humorístics i irònics
-La Julieta, una noia que li agradava que els seus amants perillessin per fer-la contenta. I el nostre protagonista que li acceptava aquesta mena de joc.

-Una maleta que es troba a l’aigua se suposa que durant temps i que en un moment que la trèiem ja es troba eixugada.

- Una maleta que tot i que desperta molt interès per tots aquells que la veuen, la tracten amb normalitat.

- L’efecte que es produeix quan el protagonista toca el corn marí i diu: ‘aleshores s’esdevingué un fenòmen sense importància: del corn marí va sortir-ne una petita bengala lluminosa’

-Una bola de vida que sovint correspon a bruixes que mostra la infidelitat de la parella, fet que li fa trencar la relació però sense haver-lo comprovat per a ell mateix. És a dir, creu a una noia a qui acaba de conèixer.

Personatges
El protagonista d’aquesta història és un home que es presenta parlant del seu enamorament. En un primer moment podem veure com es troba bojament enamorat de la seva parella ja que fins i tot sovint fa accions una mica ridícules per fer sentir a la seva noia. Però al llarg del conte veiem que aquest ‘ gran amor’ ha quedat en un segon pla i que té més interès per tot allò que acaba de descobrir.

Com a personatges secundaris trobem la Julia que és la seva parella inicial. Una noia maca a la que li agrada que els seus enamorats visquin situacions perilloses per a ella.. Podríem arriscar-nos a dir que es mostra com una dona egocèntrica que intenta tenir un control excessiu de la seva parella.

Un altre personatge secundari serien tots aquells banyistes que en un primer moment s’interessen per aquella maleta i de cop i volta actuen amb total naturalitat.

L’home que obre la porta de la casa (on coneix a la dona) també és un personatge secundari del qual només ens presenten una descripció fisíca però en cap moment ens diu qui pot ser aquell home.

I finalment el personatge secundari més important, aquella dona a la que coneix, la dona vestida amb perles. Aquest paper és la clau per tot el conte ja que lliga i deslliga tota acció tot i no ser un personatge principal.

Aparició de fets trasbalsadors
-Realització d’un desig. Des del meu punt de vista el protagonista de la història volia una certa llibertat, trencar amb la monotonia i amb el fet de trobar aquella maleta la seva vida fa un canvi.
- Elements fantàstics (esmentats anteriorment en el resum argumental).

Motius propis de Calders
-Una casa desconeguda
-Uns promesos que s’entenen més aviat poc
-Un paisatge exòtic diferent a la normalitat.

dimarts, 18 de febrer de 2014

FEBLESA DE CARÀCTER

1. Resum argumentalUn ciutadà es desperta a mitjanit perquè sent sorolls i s'adona que es tracta d'un lladre que l'està robant. L'home intenta que el lladre reflexioni sobre el que està fent i que es tracta de moral, que la gent no ha de robar, però aquest li diu que no servirà de res i li explica la seva vida; ell mateix havia estat honrat fins que el seu fill va marxar de casa amb la minyona, la seva dona el va deixar i el seu soci li va prendre el negoci. Ningú en el barri l'apreciava i quan va decidir-se a fer de lladre, tothom el va començar a respectar. I a partir d'aquí, l'home de la casa diu que marxa amb ell, que no vol tenir la vida d'aquest lladre.

2. Narrador i punt de vista
En aquest conte el narrador és intern en primera persona, encara que, quan l'altre personatge li explica la història ho fa com si l'estigués explicant ell, i ho fa entre comes, com si estigués explicant un testimoni. De manera, que podem considerar que hi ha dues veus narratives en primera persona; és una història (la que conta el lladre) dins una altra història (la que narra el narrador principal del conte).

“Un dia, trobant-me dormint com he dormit tantes i tantes vegades, va despertar-me un soroll que venia del meu despatx”

“<Jo, temps passats, també em refiava de la moral. Era casat, tenia un fill, i un amic del cor, i un negoci...>”
3. Elements humorístics i irònics.
“I sabeu quin va ésser el premi? Ara us ho explicaré: un dia el meu fill, que acabava de fer catorze anys, va fugir amb la minyona. Esverat, vaig anar a cercar la meva dona per compartir la pena amb ella, i només vaig trobar una carta seva en la qual m'explicava que, cansada del meu ensopiment, se n'anava a viure amb un senyor del tercer pis, que ell sí que era simpàtic i sabia viure.”

“Ahir de bon matí, els lladres entraren en un pis de l'avinguda Oriental. Entre altres objectes de valor, hom troba a faltar l'amo de la casa, ja que ningú no sap donar raó del senyor Calders, ciutadà honorable i contribuent de bons costums.”

4. Personatge clau i personatges secundaris

Com a personatges clau tenim el narrador, que és el que explica la història, i el lladre.
Com a personatges secundaris tenim el fill del lladre, la minyona que cuida el fill i fuig amb ell, la dona del lladre que l'abandona deixant-li una carta, el veí del tercer amb qui fuig la dona, l'amic que li roba el comerç, i el confessor a qui li demana consell i li diu que tot és culpa seva.

5. Fets trasbalsadors


- Distorsió de les relacions lògiques dels esdeveniments: el fet que entri un lladre a casa i qui hi viu reaccioni d'aquesta manera tan natural i, a més a més, pretengui fer-lo canviar de conducta.
6. Motius temàtics
- el crim o actes violents: a partir d'aquest robatori, el que ens vol fer veure Calders és que si tens un caràcter feble com el del narrador protagonista, pots sentir-te realment atret per una vida totalment contrària.

dilluns, 17 de febrer de 2014

RASPALL (CONTE INFANTIL)

Resum argument
Un nen anomenat Sala tenia un gos, en Tuc, el qual els seus pares van regalar a la noia casada amb el jardiner. El Sala es va posar molt trist perquè se'l estimava. Llavors en Sala va tenir una idea, va buscar alguna cosa que substituís al gos però no troba res que li pogués servir. Finalment, en un dels armaris de casa, va trobar un raspall i al tocar-lo li semblà com si acaricies un gos. El nen va lligar el raspall i el va rossega com si fos un gos. El raspall com si fos un fos el seguia per tota la casa. Quan se’n va a dormir, se l’emporta amb ell. De cop i volta, li sembla que el raspall transmet calor com si estigués viu i s’adona que s'ha transformat. El raspall es movia com un gos. Volia anar a ensenyar-ho als pares però va pensar que seria millor anar al matí següent. No va poder dormir en tota la nit. Al matí, va anar a explicar-los però no li van fer cas. Els pares li van dir que deixés aquell objecte i que es comencés a comportar com un adult. En Sala es va posar trist. La nit següent, la família es va despertar perquè sentien molt soroll a la biblioteca de casa seva, un lladre havia entrat a robar i el raspall, va despertar-los a tots per informar del lladre. Ràpidament, el pare va poder controlar al lladre fins que va venir la policia. A partir d’aquest moment, els pares van decidir no posar en dubte mai més del que el seu fill els hi digués perquè els havia salvat la vida. Per agraïment, li van construir una caseta al jardí.

Narrador i punt de vista

Extern omniscient. "Aleshores imaginà que el llum de peu de la biblioteca era un fidel soldat".

Elements humorístic i irònics

Que un raspall es converteixi en un gos, que donar vida.

Personatges clau i personatges secundaris

P. Clau: en Sala i els pares.

P. Secundaris: el lladre i l'esposa del jardiner

Fets trasbalsadors

La Realització d'un desig: En Sala enyorava tant el seu gos que va buscar un objecte pel qual poder-lo reemplaçar, el tractava com un gos i tenia tantes ganes de que ho fos que es va transformar.

Motius que caracteritzen Calders
 
La casa: com a símbol que fa possible els desitjos.

Glossari

Aclucant: tancar suaument.

Desproveït: No proveït, mancat.

LA CLAU DE FERRO

Resum argumental

El protagonista té una casa on hi ha una vitrina molt especial. Aquesta vitrina només es pot obrir amb una clau i conté un secret que ningú coneix però que és molt especial. Hi ha dues claus d’or i una de ferro. Una de les d’or és l’original i les altres, són còpies. La clau de ferro podria explicar tot el misteri. Mai ningú no en sabrà res. Aquest secret és una profecia. Ell va crear l'enigma per aconseguir fama social. Tenia una posició privilegiada, tenia  fama d’ésser el més interessant. Només volia fama i diners. Vivia en un palau. A la casa hi havia aquest armari isabel·lí. Si algú intentava forçar-lo, els seus sentiments es convertien en dolents. La gent parlava del que podia haver amagat en aquell armari. Ni ell mateix sabia què contenia. Es va voler casar amb una senyoreta rica. Quan ja foren casats, la curiositat d’aquella dona va anar creixent a poc a poc fins que va obrir aquell armari. La dona es va enfadar i van trencar la relació. Ell es va quedar pensant què és el que hi podia haver. Finalment es va decidir a obrir-lo, no contenia res. Va voler cremar una carta de la seva ex dona perquè  no volia que la farsa anés més lluny. Finalment va decidir marxar.

Narrador i punt de vista 

Narrador extern omniscient "Coneixedor de la necessitat de crear-se un clima de misteri, feia veure que sabia moltes més coses de les que podia dir"

Elements humorístics i irònics.

El desmai de la seva dona al obrir l'armari.

Personatges clau i secundaris

El protagonista i senyora rica que es converteix en la seva dona més tard.

Digueu quins fets extraordinaris apareixen

Fets extraordinaris en contradicció amb les lleis de la física o naturals: un armari amb poders capaç de transformar els sentiments en maldat de la persona que tocava.

Elements que hi apareixen

Els promesos: acte se soledat

La casa: intriga i suspens

Glossari

Endebades: En va, sense efecte, inútilment.

Clos: Envoltat de parets, de tanques, aïllat completament de l’exterior.

EL TEATRE CARAMAR


Resum argumental

Explica la història d'un desamor. Mentre la seva xicota i ell ballaven, de sobte, ella es va llançar sobre d’ell i li va donar un cop a la cara. El seu amor es va girar cap a la porta mateixa, on tenia lloc la festa del ball, i ella li va recriminar que havia estat un malintencionat i un home sense principis i que amb ell no era possible ni convenient fer-hi tractes. Aquella nit, va anar a fer una volta pel barri per poder meditar i es va trobar a la Plaça Blava, una gran tortuga amb un rètol pintat damunt la closca que anunciava les funcions del Teatre Caramar. Algú havia fet córrer la veu que la intenció del protagonista era robar-la però no era així. Va veure el Teatre Caramar de lluny, i afirma que semblava una barca varada. Aquest Teatre estava muntat damunt la sorra de la platja, i les ones, en desfer-se de contorns al final de llur viatge, feien lliscar l’escuma fins a les portes del local. Entra a dins per comprar una entrada i es troba amb el seu amic Elies Caramar. Li diu que quan acabi de veure l’espectacle, que li expliqui què li ha semblat. Quan hi entra i veu l’espectacle, es meravella. Però ell no mostra interès per l'espectacle sinó per una dona que estava asseguda, i el mirava. Era una dona que li encantava i ella li seguia el joc. Nerviós, es va alçar i va anar en busca d’ell. Tot el que hi havia se li anava fonent. El Teatre Caramar i la consciència d’existir ell mateix el sostenien cada cop amb menys força. Es va rendir a la pressió i una son hipnòtica el va recollir. Es va despertar amb una gran tristesa, perquè acabava de somniar que la seva promesa havia estat ballant amb ell i després l’havia pegat i se n’havia anat recriminant-li la seva actitud, se n’havia anat amb un altre. Però encara estava al teatre. Era buit i unes dones ja escombraven el local. L’Elies el va convidar a sopar i li va dir unes paraules.

Narrador i punt de vista

Narrador intern en primera persona. "Va ensenyar-me una llista de preus.."

Elements humorístics i irònics.

Teatre muntat de amunt sorra de la platja on les ones arribaven a la porta. I una tortuga amb un rètol penjat.

Personatges clau i secundaris
P. Clau: El protagonista i Elies Caramar.
P. Secundaris: la xicota i la noia del teatre.
Digueu quins fets extraordinaris apareixen

-Fets extraordinaris en contradicció amb les lleis de la física o naturals: un teatre situat al demunt d'una platja on la sorra l'envolta i l'aigua arriba a l'entrada.
Elements que hi apareixen

Teatre: ambient de desigualtat, un lloc on tot es diferent a la resta per això està situat en aquest lloc.
Glossari

Suggestionar: Fet de venir a la pensa una idea o intimació capaç de produir una reacció automàtica com ara l’acompliment de certs actes, la percepció de certes sensacions.
Deseixir: Algú, rompre les bones relacions que té amb algú altre.
Bonhomia: Condició de qui és un bon home.
Filantròpiques: Persona altruista, humanitària.