dimecres, 26 de març de 2014

Salvador Espriu i el teatre de postguerra


La repressió cultural durant la dictadura no afecta per igual a totes les formes de transmissió :
   
    - Teatre:  sofreix una opressió específica per la seva dimensió pública, que fa que es prohibeixin les representacions.

   - Assaig i poesia: en alguns casos s'escapa de la repressió per ser un gènere minoritari.
   
   - Prosa: intervenció dels censors, per culpa de les censures les obres resultants s'han convertit en un producte molt diferent del que l'autor havia escrit.

 Primers anys de la postguerra:
   
    - Es prohibeix totalment representar obres en català.
    
    - Es prohibeix la representació d'obres castellanes d'ideologia progressista com Valle-Inclán, García Lorca i Max Aub.
    - Prohibició d'autors progressistes de fora com Bertolt Brecht (llegit per Salvador Espriu) i Eugène Ionesco.
   
    - La censura decideix quins autors són representables.

    - Existeix un teatre oficial (permés pel règim):  
            - Teatre banal
            - Ofereix comèdies de costums
            - Visió folklòrica i esbiaixada de la realitat tan catalana com espanyola
            - No reflecteix la societat
            - Producte artificiós i eina de propaganda dels govern franquista

Des del final de la Guerra Civil al 1946.
   
    - Es redueix la presencia del teatre català als escenaris. Clàssiques representacions nadalenques.

     - Finals del 1946 s'autoritzen les primeres representacions teatrals en català. Aquestes estaran força vigilades pels censors (assajos i funcions) i només arriba a les grans ciutats.

Primers autors autoritzats pel règim:
   
  - Autors costumistes i populars: Frederic Soler Pitarra, Josep Maria de Segarra, Àngel Guimerà i Santiago Rusiñol.

   - No tota la producció és autoritzada per ser representada. Només s'accepten les obres inofensives, que entretinguin i no critiquin a la dictadura.

   - Autors menys clàssics i populars: Frederic Roda, Joan Oliver i Carles Soldevila. Al anys 40 es van fer les primeres representacions.

Neix el teatre independent: són petites companyies, majoritàriament d'aficionats, que pretenen oferir un teatre de qualitat que sigui una alternativa al teatre oficial.
   
    - A Catalunya aquestes companyies trenquen amb la censura.

    -  Teatre progressista i antifranquista en alguns casos

1952 primeres representacions de la "Primera història d'Esther", clandestinament.

La primera companya organitzada de la dècada dels 50 és l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) (1955). 
   
    - Fundada per un petit nucli d'intel·lectuals, entre els quals es troba Frederic Roda, Carles Soldevila...
     
    - La primera obra representada és  la "Primera història d'Esther" (1957) i la segona és "Antígona" (1958).



ESPRIU I LA LLENGUA: "HEM VISCUT PER SALVAR-VOS ELS MOTS"

Per què l'EADAG aposta per un autor com Salvador Espriu? El primer motiu és la llengua. Espriu demostra que degudament treballant i en mans d'un bon artesà, l'idioma català esdevé una eina tan bona com qualsevol altre.

L'altra és la manca d'acotacions teatrals, amb aquesta manca s'explica per la manera tan particular i tan innovadora que té Espriu d'acostar-se al teatre, perquè està plenament convençut que l'acció pot ser perfectament conduïda pel text, pel que diuen els personatges, sense necessitat d'afegir-hi acotacions.

ESPRIU A L'ESCOLA D'ART DRAMÀTIC ADRIÀ GUAL

Els principals fundadors van ser Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat. Pretén donar als actors una formació completa, basant-se en les noves tècniques teatrals que Salvat ha conegut per terres alemanyes. El mètode Piscator pretén que els papers de l'actor i del director d'escena puguin ser intercanviables. Amb aquesta tècnica es pretenia que els actors fossin capaços d'observar tots els problemes que sorgien durant el muntatge escènic, i que hi aportessin les possibles solucions.

Un altre dels objectius principals de l'EADAG va ser la recuperació del teatre clàssic català. Espriu és un dels autors més representats per l'EADAG. De fet, el primer muntatge de l'Escola és un recital de poemes de Salvador Espriu i Joan Maragall.

La unitat temàtica de l'obra d'Espriu és el que permet aquesta barreja, i l'adaptació que en fan Salvat i Capmany avala la teoria espriuana de la intercanviabilitat dels gèneres literaris. Espriu es converteix en un referent per mestres i alumnes.

dimarts, 25 de març de 2014

ANTÍGONA I LES SEVES VERSIONS


ANTÍGONA
És molt habitual que escriptors retornin a tragèdies gregues amb l’objectiu de reversionar-les i oferir al públic lectures d’uns mites universals.
Antígona és una de tragèdia de Sòfocles.
Espriu va escriure la primera versió de l’Antígona el 1939. Malgrat la prohibició del català, escriu la seva obra en aquesta llengua per tant sap que aquesta obra no podrà ser editada ni representada. Més tard quan la repressió va canviar va decidir revisar la seva obra. Finalment al 1955 es va produir la primera edició.
Antígona representa un paral.lelisme entre la situació bèl.lica d’una tragèdia grega, basada en l’aniquilació del rei d’edip.
Anys més tard Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany demanen a Espriu que torni a revisar la obra perquè consideren que alguna cosa sobretot a l’hora de posar-la en escena. Espriu accedeix i a finals de 1963 l’obra és representada. ( 1967 el text pateix unes petites modificacions.

VERSIONS D’ANTÍGONA
 L’Antígona de 1955 té dos actes, en canvi la de 1967 en té tres.
1955: Escrita en 1939. En el primer acte es presenten els fets i els personatges i en el segon acte que es dividit es dues parts, es desenvolupa l’acció i es clou la tragèdia amb la mort de la protagonista.
1967: Fruit de la revisió que en feu el 1963, presenta tres actes.
Entre aquestes dues edicions hi ha hagut alguns canvis, per exemple la desaparició de personatges, d’altres fusionats en veus corals i l’aparició de nous.
El més important és que el 1939, l’obra acabava amb la intervenció d’Antígona, acceptant la seva mort.
En l’edició posterior, Espriu hi incorpora el Lúcid conseller, que serà qui clourà l’obra. 

SALVADOR ESPRIU

Anys 50: neixen grups de teatre independent que pretenen oferir un teatre de qualitat que sigui alternatiu al teatre oficial. Sorgeix l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) el 1955. Aquest posa en escena "La Primera història d'Esther" d'Espriu, escrita el 1952 i estrenada el 1957 al Palau de la Música Catalana. "Antígona" s'estrena el 1958 per l'ADB a Barcelona. 
El 1960 sorgeix una escissió de l'ADB, l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) i els seus fundadors són Capmany i R. Salvat. Aquesta escola, a part de representar també pretén donar als actors una formació correcta.

diumenge, 23 de març de 2014

LES DUES VERSIONS DE L'"ANTÍGONA" D'ESPRIU


La diferència que trobem entre les dues versions són que l'Antígona de 1955 té dos actes, en el primer es presenten els fets i els personatges, i en el segon, es desenvolupa l'acció en dues parts i succeeix la tragèdia amb la mort de la protagonista.
En canvi, l'Antígona de 1967 té tres actes en el quals es presenten els personatges i els fets en el primer, es desenvolupa l'acció en el segon i succeeix la mort de la protagonista.
Els personatges que apareixen canvien en la segona versió, es fusionen o n'apareixen de nous.

En les dues versions, Espriu fa una introducció al final del primer acte, fragment escrit en versos alexandrins. Amb això, situa el seu públic abans de fer avançar l'acció del tràgic final.
D'altra banda, el personatge introduït, el Lúcid conseller, s'adreça al public explicant-nos la soledat de l'heroïna davant dels esdeveniments, també és qui tanca l'obra amb un parlament amb una llarga acotació.


EL MITE ESPRIUÀ D'ANTÍGONA

Aquest mite està condicionat per les fonts originals de la tragèdia grega, l'"Antígona" de Sòfocles i "Els set contra Tebes" d'Èsquil.

La tragèdia d'Èsquil explica la batalla entre Polinices i Etèocles, fills del rei Èdip, i germans de la princesa Antígona i Ismene. La batalla té lloc a Tebes, amb set portes d'entrada, objecte d'un greu enfrontament entre tropes enemigues. A la setena porta moren els dos germans.

La tragèdia de Sòfocles tracta sobre la tràgica sort de les dones en la història familiar de la ciutat, i que el cos de Polinices s'exposi a la nit i a la devastació de les aus. Antígona desobeeix les ordres de Creont i va a donar-li sepultura al seu germà Polinices, però la descobreixen i és condemnada a mort.

Espriu barreja els elements que més l'interessen de les dues obres, per això, l'estructura que utilitza no segueix totes les normes aplicables al teatre grec, no inclou els mateixos personatges...
El que pretén Espriu és acostar un tema clàssic i universal a una realitat propera, es a dir, la guerra civil espanyola.
Amb aquesta obra dramàtica es defineix el perfil de l'escriptor, ja que posteriorment ho va desenvolupant.


L'ESTRUCTURA

L'obra s'estructura en tres parts, precidits per un pròleg, que Espriu el converteix en un personatge amb el propòsit de situar l'acció i els personatges en el seu context.

dijous, 20 de març de 2014

SALVADOR ESPRIU, UN ESCRIPTOR EN MAJÚSCULES

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) és un escriptor per damunt de tot. Se'l coneix principalment com a poeta però ell mateix deia en una entrevista per televisió que li desagradava que el definissin com a poeta, "m'agradaria que em diguessin escriptor”.  

Espriu va tenir una infància difícil. A casa seva eren cinc germans, però dos d'ells van morir a causa de malalties: el germà gran, Francesc, amb només quinze anys i una de les dues nenes de la família, amb només set anys. Aquests fets tan desgraciats el van marcar; i també ho farà la seva pròpia malaltia que l'obligarà a estar-se tres anys allitat. Aquesta circumstància li va arribar amb només nou anys quan Espriu era un vailet mogut i entremalitat, com ell mateix havia reconegut. 
Espriu a Arenys de Mar.

Tot i néixer a la localitat de Santa Coloma de Farners (La Selva), ben aviat es traslladaran a Barcelona. Aquesta ciutat i el poble d'Arenys de Mar (on tenien arrels familiars i on passaven els estius), seran els dos referents geogràfics de l'autor.

Els anys de malalt convertiran Espriu en un gran lector. Amb el pas del temps, Espriu acabarà exercint de notari, per guanyar-se la vida, i prenent al relleu al seu pare. Simultàniament, però, no deixarà mai d'escriure.

Va començar amb prosa però no tardarà a interessar-se per la poesia i el teatre. Ell mateix pensava que "tots els gèneres estan relacionats". Aquest curs tenim l'ocasió de descobrir una de les obres teatrals d'Espriu, "Antígona" (1955). 



dilluns, 3 de març de 2014

Biografia de Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda va néixer a Barcelona el 1908, en el si d'una familia benestant de bona formació Intel·lectual. Filla única, va estar molt influenciada pel seu avi, Pere Gurguí. Amb ell coneixeria algunes de les obres més importants de la literatura catalana, tot i ser encara una nena. També el seu avi li va encomanar la passió per les flors.
El 1928 es va casar amb el seu oncle Joan Gurguí, però la relació entre ells dos va ser distant des de ben aviat. El 1929 va néixer el seu  únic fill Jordi. Aquell mateix temps va entrar en contacte amb el món cultural de l'època a través del periodisme i la literatura, on va conèixer Andreu Nin. Serà en aquestes primeres incursions al món de la narrativa i el periodisme que Rodoreda començarà a sentir-se lliure i autònoma.
El 1932 va iniciar al seva producció novel·lística amb Sóc una dona honrada?, una obra que més tard rebutja per la seva poca experiència. Va tenir alguns contactes amb el Grup de Sabadell (Armand Obiols, Joan Oliver i Francesc Trabal). El 1938 va publicar Aloma, l'única novel·la de joventut que Rodoreda reconeix i pren en consideració.
Quan es va acabar la Guerra Civil, Rodoreda es va exiliar a França deixant enrere la família. Ella i Armand Obiols (que s'havia convertit en la seva nova parella) es van quedar a viure a França on viurà moments de manca econòmica i angoixa per la situació bèl·lica i la seva relació complexa amb Obiols. Per primer cop després de marxar a l'exili, el 1949 va visitar Barcelona.
El 1954 es va traslladar a Ginebra amb Obiols, en aquest moment és quan va començar a escriure regularment i on el recull Vint-i-dos contes va guanyar el Premi Víctor Català. El 1962 va escriure La plaça del diamant, que va assolir un èxit de crítica i públic.

El 1966 va guanyar el premi Sant Jordi i el Ramon Llum per El carrer de les camèlies. El 1967 va publicar La meva Cristina i altres contes i Jardí vora el mar. Armand Obiols va morir el 1971 i el 72, l'escriptora es va instal·lar a Romanyà de la Selva on va passar el que li quedava de vida. El 1974 va publicar Mirall Trencat, la seva obra més ambiciosa i dos anys després es van començar a publicar les Obres Completes. El 1978 va publicar el recull Semblava de seda i altres contes i el 80 Viatges i flors.

El 1981 li van donar el Premi de la Crítica “Serra d'Or”. I finalment, el 1982 es va morir a Girona però va ser enterrada a Romanyà.

diumenge, 2 de març de 2014

LES OBRES DE RODOREDA

Mercè Rodoreda és una de les novel·listes més importants del segle xx.
En un primer moment les novel·les de Rodoreda tenien un perfil psicològic però poc a poc  va incoportar tècniques de la novel·la simbòlica. ( les flors)
Les seves primeres publicacions van ser diversos contes publicats per diaris com La Veu de Catalunya o  La Rambla, però es va donar a conèixer amb les seves primeres  novel.les:   Soc una dona honrada?( 1932),  Del que hom no pot fugir (1934), Un dia de la vida d’un home (1934, Crim( 1936) i una de les més conegudes Aloma ( 1936). És important esmentar que Rodoreda mai va voler que aquestes obres (exepció d'Aloma )es tinguessin en compte. 

Crim i Un dia de la vida d’un home són novel.les amb humor influenciades per el Grup de Sabadell, en canvi, les altres tenen els elements més propis de Rodoreda. Per exemple en la història d’Aloma, podem trobar semblances amb la seva vida personal, com el fet de que Aloma, la protagonista de la història es casi amb un oncle que ha fet diners al llarg de la vida. 
Com molts altres escriptors , Mercè Rodoreda també va haver de viure un exili, així doncs el 1954 va començar una nova vida a Ginebra, on va escriure La plaça del diamant  i La mort i la primavera ( obra no acabada) . Sens dubte la novel.la que més prestigi li va donar va ser La plaça del diamant.

Més tard va publicar Jardí vora el mar ( 1967), la primera obra de Rodoreda en què el protagonista és un home, Mirall trencat (1974), Quanta, quanta guerra..  i Isabel Maria (1991).
En la narrativa de Rodoreda acostuma a ser-hi present una relació  entre un home adult i una noia més jove que sol ser  una víctima. Aquestes dones acostumen a tenir un caràcter més feble en les seves primers obres ( Aloma) i amb el temps els personatges de les seves obres veuen com la seva joventut va desapareixent. ( La Plaça del Diamant)

ELEMENTS SIMBÒLICS DE "JARDÍ VORA EL MAR"

Uns dels elements simbòlics de "Jardí vora el mar" són:

-El jardí és l'element més simbòlic de Jardí vora el mar. Aquest representa la infantesa idealitzada i la felicitat que no te el protagonista, ja que esta sol i no té cap estimat al seu voltant i per ell el jardí sera el més important.

-L'aigua apareix com a un entorn negatiu, el suïcidi. A "Jardí vora el mar" veiem l'aigüa en el mar. Mercè Rodoreda l'utilitza en els personatges, aquests la fan servir per suïcidar-se. 

En "Jardí vora el mar" la vaiem amb el suïcidi de l'Eugeni, que veu que no pot recuperar la seva feliictat de la infantesa. 

-Les flors és un dels elements que apareixen a casi totes les seves obres. En aquest cas les veiem en el jardí, on el protagonista cuidant d'elles se sent ben acopanyat. 

-La mort en aquest conte apareix com a suïcidi. El suïcidi de l'Eugeni al veure que no aconseguira a la Rosamaria. 

-La casa n'és un altre, com la casa que esta construint Bellom. En aquest cas és una torre, construida al costat del mar. I la casa dels senyorets ja que és on succeix tota l'obra.

-El secret també apareix com el secret que té Rosamaria i l'Eugeni dels seu passat. també el veiem en el passat del jardiner, que el guarda com un secret que no vol explicar a ningú.

-El til.ler, ja que és on passen les festes. I es veu com el passadis dels til.lers i tenen bastanta importancia al llarg de l'obra. Com em dit avans aquí passaran moltes accions que marcaran al llarg de l'obra.